05’47 hores

Són les 05'47h i no puc dormir més. La tinc al costat dormint com un soc. Si l’abraço no se n’entera. Admiro aquesta capacitat de dormir.

El cos em demana activitat, mai he sigut de fer mandretes ni el ronso al llit, tampoc de posar-me el despertador perquè vagi sonant. Necessito aixecar-me i fer coses. Avui no he tingut una bona nit. Avui he tingut una altra nit sense que la ment descansés, donant voltes a moltes coses que em preocupen i m’angoixen.

Però el dia ha començat per mi. El cafè m’espera i la feina també. No sóc a casa meu, així que m’hauré de buscar feina fins l’hora de marxar a treballar. Trec la roba de la secadora i decideixo plegar-la. Penso que seria millor planxar-la, no m’agrada que estigui tan arrugada. Sóc d’una generació que m’obligaven a planxar per poder sortir al carrer, així que en vaig aprendre per ous, i, vés per on, ara m’agrada i em relaxa. Recordo que hi havia una planxa a l’armari. L’estona em passarà més ràpid.

Mentre planxo, decideixo que avui he de parlar amb ella. Que és igual que sigui en el moment de despertar-se. És important i les coses importants s’han de dir, com més aviat millor. Porto massa dies amb el neguit i no em puc permetre seguir sense saber què pensa ella. 

Són les vuit. La desperto i sona el seu despertador alhora. Li dic que estic preocupada i automàticament sap per què. Fa el ronso perquè seguiria dormint i ara mateix no voldria parlar del tema. Però li ha vingut així i em té al davant, així que no se’n pot escapar, sap que m’ha de donar respostes i jo les necessito. Per moments em passa pel cap el sentiment de pèrdua, suposo que sol passar quan decideixes posar les cartes sobre la taula i no saps si l’altre/a està disposat a lluitar. 

Obtinc respostes sense resposta, el tema queda a l’aire perquè requereix més temps i estar més despert de ment. Marxo a la feina, avui no serà un bon dia. 

M’escriu a mig camí. No m’agrada haver de respondre per whatsapp quan ho podem parlar a la cara. Perquè no em sé expressar igual, perquè penso que no m’entendrà igual i perquè el llenguatge no verbal hi juga un paper fonamental. Però el què llegeixo em calma. Aquell sentiment de pèrdua s’ha esvaït. Demà parlarem. Demà havíem quedat per anar al teatre.