Porto dies amb un còctel d'emocions. No dormo. Millor dit: no puc dormir. El meu cos ha decidit que a quarts de 4 en té prou i no vol dormir més. Millor dit: la meva ment. Angoixes, pors, inseguretats, ansietat. Quan dormo em desperten els nens si els tinc. Però és que si no els tinc, em desperto. Pel matí ploro, ploro tot el que no he plorat aquells mesos que afrontava la separació.
Aquells dies que em veia tan valenta de tirar endavant, de cridar als 4 vents que no estava bé i volia ser feliç. Aquells dies on no hi ha cabuda per la pèrdua sinó pel guany. On la il·lusió de sortir del pou pot més que tot el que suposa separar-se.
Diuen que plorar allibera. Que neteja per dins. Però que és molest. Que entristeix. Que et fa sentir millor. Sí, potser sí. Sí a tot. Potser simplement ho necessito fer, tot el que no he fet abans ara ho he de fer. Cal tocar fons per poder nadar. Rendir-se no va amb mi, ploraré el que calgui però no em rendiré. Perquè dels mals moments se'n surt. La psicòloga m'espera, fa molts dies que no hi vaig. Segur que em va bé.
I punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada